Estudiants de 1r de batxillerat visiten el centre històric del cap-i -casal

Per Josep Martí

Matí del dimecres 4 de març, com ja ve sent una tradició en l'IES Henri Matisse, els alumnes de primer de batxillerat i professorat, en este cas de Valencià, Tecnologia i Socials vam fer un viatge literari, històric i no virtual per la València del segle XV.

El bus ens va deixar, aproximadament, sobre la línia de la muralla medieval en el carrer de Blanqueries. La primera parada va ser per comentar les Torres de Serrans: no unes portes defensives, sinó un autèntic arc de triomf, l'expressió d'una ciutat dinàmica, amb un comerç potent, orgullosa de si mateixa i gelosa dels seus furs i llibertats.

En el carrer del Salvador i, mirant el pont i el monestir de la Trinitat, evocàrem la reina Maria de Castella, Alfons el Magnànim, sor Isabel de Villena i, de fet, hom va llegir la primera lectura: un fragment del Vita Christi de l'esmentada autora. Ens internàrem pel carrer dels Trinitaris per arribar a la plaça de Teodor Llorente. No. Allí no vam llegir poemes de l'autor de la Renaixença, sinó que vam evocar la rendició de la ciutat musulmana, la hissada de l'estendard reial sobre la torre, el campament cristià a l'altra banda del riu I, com no podia ser de cap altra manera vam llegir un fragment del Llibre dels fets perquè amb ell, amb Jaume I, per nosaltres els valencians, va començar tot.

A l'altra banda del que va ser església del Temple, on desemboca el carrer de Governador Vell, vam tractar de la vida quotidiana en la València del Quinze, la dinàmica del govern foral i, també, d'un altre tipus de font literària, de coneixement de la llengua viva de l'època: els dietaris. I per això vam llegir un fragment del Dietari del capellà d'Alfons el Magnànim, en este cas, relatius a atemptats contra governadors i l'orde establert.

Després de creuar el barri de la Xerea, vam arribar a l'antic convent de Predicadors, límit del nostre itinerari. Ací va professar Vicent Ferrer, per això, en principi, ens interessava molt la seua visita. L'antic convent pertany des de l'època de la desamortització de Mendizábal a l'exèrcit. La paradoxa és que, potser per això, per eixe destí militar, el convent s'ha conservat perfectament. El guia d’aquest espai, Juan Redolat, tan entés com amable, ens va acompanyar durant quasi dos hores, fent-nos una explicació d'allò ben complida. Vam eixir literalment meravellats, de tanta història i de tant d'art com es condensa en aquell indret. Després encara tinguérem oportunitat de complimentar Vicent Ferrer: llegírem un fragment d'un sermó, visitàrem el celebèrrim Pouet de Sant Vicent, caminàrem per tot el carrer del Mar i atenguérem al panell ceràmic que, sobre un mur de la seu, reflectix la intervenció pacificadora del pare Vicent entre dos bàndols nobiliaris de la València de l'època: els Vilarragut i els Centelles. Per últim, una rememoració i lectura de Joanot Martorell i d'Ausiàs Marc, davant la porta de l'Almoina de la seu de València van marcar la fi simbòlica d'un itinerari sempre curt pel nostre passat.

{gallery}literaria{/gallery}