La violència contra la Dona

Per Josep Martí

D’una manera aparentment sorprenent, el passat 8 de març va evidenciar la fartera de les dones, i dels hòmens amb elles solidaris, respecte a l’explotació, la submissió i la discriminació de la dona; un fenomen que ha sorprés a l’establiment polític i sindical.

La visualització de la protesta massiva de la dona, de fet, ha servit d’estímul per a una altra onada de descontent popular: la de les persones jubilades que, amb les seues manifestacions, de moment han aconseguit algunes de les seues reivindicacions. I ha sigut en este clima de presa de consciència de la ciutadania de la seua força que s’ha produït la celebèrrima sentència a la “manada” amb les conseqüències que tots coneixem, la darrera de les quals va ser la convocatòria d’una vaga general en el sector de l’ensenyament, amb un seguiment, com és habitual, més que notable.

Hi ha, evidentment, la qüestió jurídica del codi penal que cal resoldre; millor dit, que ja hauria d’haver estat resolta; però, malauradament, la discriminació no afecta sols l’àmbit jurídic. Anna Moner explica les vexacions i sofriments que van patir les dones artistes (Gabinet de curiositats, disponible en la nostra biblioteca); bé escultores com Camille Claudel (“La visita”), bé pintores com Artemisia Gentileschi (“La pintora). Perquè si és certa la impostura que ha patit la dona artista al llarg de la història -negant-los la autoria, d’entrada-, no es menys certa la censura més o menys larvada amb que s’ha atorgat a temes considerats no convenients per una societat dominada per hòmens.

L’altre dia explicava als alumnes de quart de l’eso la sort ocorreguda amb algunes de les teles d’Antoni Fillol Granell. Per suposat que si el pintor Fillol no haguera nascut a València gaudiria de la fama que té ben merescuda; però ja en 1906 va haver de vore com un llenç seu –El sàtir– era, d’entrada, refusat de l’Exposició Nacional de Belles Arts a la què s’havia presentat. El motiu no era la falta de qualitat, no. El problema radicava en el tema. Una xiqueta havia estat violada -no anem a anar ara amb subterfugis- per un desaprensiu. Fillol va reflectir el moment en què el iaio de la xiqueta assenyala amb el dit acusador el culpable. Mentre que la néta aparta la vista del sàtir, l’escrivent anota amb desgana les declaracions i, l’oficial o jutge, està clarament pensant en una altra cosa. Exactament com ara: pensant en una altra cosa.

Hom podria pensar que amb la restauració d’El sàtir -exposat fins a maig del 2019 en el MUBAG d’Alacant] ja s’havia fet justícia històrica al pintor i que, en els temps actuals l’única mesura per a exhibir un quadro és la de la seua qualitat intrínseca. Fals.

Als soterranis d’El Prado hi reposa La bèstia humana; també de Fillol Granell. Un home d’edat avançada ocupa, al fons, la mitat dreta del quadro. Impàvid encén un llumí amb el què prendre la cigarreta que hi sosté en la mà. Al seu davant una tauleta en la que hi reposen una botella d’anís, dos copes i unes pastes. La taula servix de separació per a l’escena que es desenrotlla a l’esquerra. Una dona, també major, amb posar hieràtic, vertical, sacsa l’esquena d’una xica reclinada sobre l’extrem d’un sofà, en clara en actitud de fugida, com allunyant-se dels adults. El rostre server de la dona no deixa cap dubte sobre les seus intencions. Els dos majors mostren el seu rostre de perfil, però la xicona manté la seua cara oculta entre els cabells. Un dels factors que contribuïx a la màgia dels Afusellaments de la Moncloa de Goya rau, precisament, en què no s’hi veu el rostre dels soldats que es disposen a afusellar a l’innocent que, amb camisa blanca configura el gest de l’espant davant la mort. De manera semblant, en ocultar la cara de la xica, esta pren rang universal: pot ser qualsevol, i d’esta manera esdevé un símbol del patiment per la crueltat humana, en este cas, de les exigències de l’home animal amb la complicitat d’una dona. La celestina no tracta de convéncer, urgix la jove a mantindre relacions amb l’adult. Hi ha crítics que afirmen que la dona és la mare de la jove. Res en la pintura ens indica que siga així. Un detall: davant la pota del sofà s’hi veu una burilla i restes de la seua cendra per terra. L’home retrata no ha sigut doncs, el primer en esperar en la sala desangelada a la què el braser solitari, de cap manera pot atorgar un mínim de calidesa. Cal, igualment, fer esment a la pintura sobre la paret. Es tracta d’una escena taurina, però sols hi ha reflectits els espectadors en les grades que, no per casualitat, estan disposats cap a les dones. ¿Quina tragèdia, per tant, miren els espectadors? ¿La mateixa que nosaltres? ¿Ens conformarem sols amb el paper de mirons davant el desastre, no el del quadro, clar, sinó el de la vida? Perquè el destí per a la xica sense rostre, per a qualsevol jove, doncs, pareix ineluctable.

He dit que el quadro reposa en algun depòsit d’El Prado; com moltíssims altres, cal matisar. El llenç va estar lloat des del punt de vista tècnic, però condemnat per la moral. De fet, l’esmentat museu el considera “una de les peces mestres del naturalisme pictòric espanyol del XIX”. És lícit, per tant preguntar-se el què fa una de les “peces mestres” en un depòsit en lloc d’estar exposada en un lloc d’honor. Podem suposar -que ja és tindre imaginació- que es tracta de falta d’espai. En un cas semblant s’hi trobava la tela Una esclava en venta -una jove nua asseguda en terra es contemplada per tot un seguit d’hòmens dels que només coneixem la part inferior de les vestes i les sandàlies- que ara s’exhibix en el Museu de Belles Arts de Màlaga. La pregunta, per tant, és òbvia, ¿per què no s’ha reclamat La bèstia humana per a ser exhibida en préstec en algun dels nostres museus? ¿Negligència?, ¿la temàtica no agradable?

En definitiva, doncs, tant per omissió com per acció, el fet d’ocultar este quadro a la ciutadania en general i a la joventut estudiant valenciana en particular, no és més que una altra forma de censura, amagada, però censura. ¿La moral encara a cavall? Tenen motius de denúncia els estudiants, però no sols per la sentència. Esperem que les protestes juvenils de maig de 2018 generen quelcom més que unes jornades d’esplai o folklore festiu: l’univers femení és moltíssim més que un gènere.