Durant molts anys he explicat en les aules que, una de les principals aportacions de la societat occidental ha fet a la humanitat és la de les institucions. Una institució és una construcció immaterial de les persones que té uns objectius específics i que perdura més enllà de la vida dels seus fundadors. Podem pensar en una falla o en un banc de crèdit, per posar dos exemples extrems. I un institut d’ensenyament no escapa a esta definició. Passen els professors, passen els alumnes, els pares, el personal no docent, i l’institut perdura.

            Perdura i, esta és la reflexió que em faig estos dies, encara que estiga buit físicament; encara que no estiga habitat, encara que ningú no el transite. No deixa de ser paradoxal que, no obstant, el seu tancament, l’Henri Matisse, com la resta de centres docents continua funcionant, i funcionant com aquells vaixells que avancen a tota màquina. És cert que este tipus de dinàmica l’han permesa les noves tecnologies, però en qualsevol cas, ací estem tots fent la faena que ens pertoca.

            Potser una activitat que s’ha vist entrebancada és la biblioteca. Enguany la Conselleria d’Educació ha distingit al nostre centre reconeixent un projecte docent centrat en la biblioteca escolar. Potser siga eixa una de les funcions que el centre ara no pot prestar com ho feia abans, però res no ens impedix parlar de llibres, recomanar llibres i, consegüentment, dotar la nostra biblioteca d’aquells volums que la comunitat educativa considere que són interessants.

            En este sentit un llibre del que m’agradaria parlar és Lectura fácil de Cristina Morales. He de confessar que este no va ser precisament un volum del que, d’entrada em va agradar, no. M’explique, jo havia arribat a obrir el llibre. M’havia interessat perquè, en aquell moment, era el darrer premi Herralde (2018). Venia precedit d’una aura de provocador, d’anarquisme, de feminisme; així que vaig obrir el llibre, i no sé per què vaig pensar que era una novel·la de tesi. No sé que és una novel·la de tesi però queda bé dir-ho. La cosa és que vaig tancar el llibre i deixar-lo per a l’estiu, és a dir, eixe espai temporal totalment mític on ubique tot allò que de moment no faig, m’agradaria fer i, per suposat, no faré, però em faig la il·lusió, i això també està bé.

            Van ser, però, els comentaris elogiosos del meu amic Josep Lacreu els qui m’animaren a reprendre Lectura fàcil. Decisió encertada. Quatre dones amb relació de parentiu entre elles viuen en un pis tutelat de la Generalitat catalana. Tenen diversos graus de minusvàlua mental. Hom comença a llegir i una narradora poderosa el porta a una sessió de dansa gens habitual. On cabria esperar aspectes amables de cossos oscil·lant al ritme de música hi ha bronques aspres perquè la ballarina no és gens convencional i comença a qüestionar els aspectes de superioritat masclista dispostos, com les plantes, a florir quan l’oportunitat ho permet. Esta narradora calla abruptament perquè seguix la seua cosina amb la construcció d’una novel·la d’acord amb els paràmetres i directrius de la lectura fàcil, apta per a tot tipus de lectors, amb discapacitat intel·lectual o sense i, així successivament, i per diversos mitjans es van intercalant les veus de les habitadores del pis tutelat amb les actes d’un col·lectiu okupa.

            És així com les contradiccions d’un sistema pretesament benefactor, pretesament inclusiu, queden al descobert. I allò que pareixia un conjunt de disposicions amb bons propòsits, al remat mostra la seua veritable fàcies. Al remat, una de les dones del pis continuarà amb davant amb la seua obra escrita amb el sistema de lectura per a tots. Pel camí, però, han anat vent-se les contradiccions entre «cupers» i anarquistes, entre okupes i mossos i, també, la vesant amargament egoista, d’aprofitar-se substancialment del necessitat, tot i ser família, quan l’ocasió es presenta.

            No estem, però, de cap de les maneres, davant d’una novel·la costumista, melodramàtica o, com s’acostumava a dir en els anys setanta, de denúncia. No. Estem davant una novel·la, a seques. O si es preferix, estem davant de literatura en estat pur. Allò que importa és la disposició, més que complexa, d’una novel·la que pot aparentar ser fàcil. Els entesos disfrutaran esbrinant amb les implicacions de les teories del llenguatge en la literatura. Els que no entenem, simplement seguim Borges i llegim amb gaudi.

            Cal remarcar que hi ha escenes d’alt voltatge sexual alhora que literari. La segona més complexa encara que la primera, s’articula en base a la narració d’un encontre sexual que ha tingut una de les protagonistes. La persona receptora de la informació s’excita amb la història oral i, al seu temps, recama la corresponent satisfacció, de manera que l’evocació del passat es mescla amb el present mentre el lector va endevinant què és el que està passant mentre estes dos persones, com els amants d’A Walk with Love and Death (John Huston, 1969), romanen aliens, tot i que siga per uns moments, a la catàstrofe exterior.

            Si haguera de resumir en quatre paraules, estrictament quatre, de què tracta la novel·la diria que de la busca de la llibertat. La llibertat, els límits del sistema per tolerar-la, per concedir-la, per consentir-la perquè, al capdavall, el que mostra la novel·la, com totes les obres d’art autèntiques, és de mostrar el revers de la realitat, del que hi ha a l’altra banda de l’espill, allà on roman, no sols el poder o el sistema, sinó la nostra pròpia cara fosca, aquella que ni tan sols la psiquiatria, la psicologia, siga Freud o Jung, ha estat, o estarà, capaç de mostrar-nos.

            La literatura hispànica escrita per dones està mostrant -no demostrant, perquè no ha de demostrar res- una potència i qualitat extraordinàries. Eugenia Almeida, Mariana Enríquez, Vera Giaconi, Silvia Hopenhayn, Margarita Shua a Argentina, Liliana Colazi a Bolívia, Wendi Guerra a Cuba, Pilar Quintana o Margarita García Robayo a Colòmbia, Amparo Dávila, Cristina García Garza, Socorro Venegas, Guadalupe Nettel o Valeria Luiselli a Mèxic, Paulina Flores a Xile, Natàlia Cerezo, Esther García Llovet, Pilar Odón, Pola Oloixarac, Arantza Portabeles o Marta Sanz a les terres peninsulars. Totes elles, i moltíssimes més, conformen exemples de les més altes cotes de la literatura escrites per dones. L’obra de Cristina Morales, evidentment, és una de les aportacions capitals a la literatura hispànica; això almenys, és el que pensa un simple amateur dels llibres.

Josep Martí Ferrando

Cristina Morales

Lectura fácil

Anagrama-Narrativas Hispánicas

ISBN: 978-84-339-9864-4