Un dels premis literaris més prestigiosos és el que atorga, a principis de novembre de cada any, la Société littéraire des Goncourt a la novel·la més prestigiosa publicada durant eixe any. Dos són les  característiques principals d’este premi; d’una banda l’escassa quantia econòmica, ja que el premi és, fonamentalment simbòlic i, l’altra, que les obres premiades són d’una qualitat literària extraordinària. La novel·la que, en l’edició de 2017 va guanyar el Goncourt va ser L’ordre du jour d’Éric Vuillard.

            Normalment acostumem classificar les obres de ficció literària: històrica, thriller, d’aventures, romàntica i així podríem seguir fins a confeccionar una nòmina extensíssima; doncs bé, davant esta obra la persona lectora es queda un tant perplexa perquè no sap com classificar-la i és que, com sol ocórrer, les grans creacions artístiques escapen a una fàcil classificació.

            En efecte, la trama de L’ordre del dia és, aparentment, senzilla: Hitler ha pujat al poder i precisa de suport econòmic, cosa per la qual ha convocat els grans industrials alemanys perquè li donen suport econòmic per a unes eleccions legislatives que, de fet, seran decisives. A partir d’esta presentació es bifurquen indefinidament les possibilitats d’interpretació. D’entrada hi ha un fet: les firmes han deixat de ser meres proveïdores de subministres, industrials o de servicis, per esdevenir marques, autèntiques institucions que han cobrat vida pròpia més enllà dels objectius i/o voluntat del seu creador i, en tant en quant tenen vida pròpia, emprenen els camins de la no ètica que porten cap als paratges de fumerals dels forns crematoris.

            I no sols hi ha la complicitat dels industrials, sinó també la dels polítics. Lord Halifax, ministre d’Afers Exteriors britànic, ha estat hostatjat per Göring; sap que és un drogoaddicte, sap de les seus manies i dèries i tot això, tornarà al Regne Unit convençut de la bondat del nacional-socialisme com a remei eficaç contra el comunisme i, fins i tot, acceptant les tesis racistes d’un sistema que considera com a no aberrant, i amb el què cal comptar per a la defensa de la civilització (?).

            També apareix retractat el drama personal del canceller austríac. Hitler era austríac d’origen, tot i que no havia fet la guerra en les files del seu país, sinó en l’exèrcit alemany.  El pangermanisme se l’havia posat per via intravenosa quan assistia a la representació de les òperes de Wagner des del colomer del palau de l’Òpera vienesa. Tota la càrrega simbòlica dels orígens mítics germànics va passar a formar part indestriable de la personalitat de Hitler. Adolf Hitler, recordem-ho, era un pintor frustrat -suspengué per dos vegades l’examen d’accés a l’escola de Belles Arts de Viena-  reconvertit en demagog; és a dir en venedor no d’idees racionals, sinó de sentiments: nacionalisme, superioritat del poble, puresa racial, expansió vital i odi ferotge, mortal, cap als enemics imaginaris: sobretot el sionisme com a munyidor de les dos ideologies que amenaçaven Alemanya: marxisme i capitalisme. Per a Hitler era vital l’annexió del seu país d’origen, però el canceller Dollfuss no pensava així i fou assassinat a mans dels nazis del seu país, cosa que, com apareix en la novel·la, condicionarà la política del seu successor.

            El terrible, doncs, era que els capitans de les principals empreses, que els polítics d’arrels democràtics acceptaren apadrinar el programa nacional-socialista i a la colla d’impresentables que les representaven. Este procés d’acceptació és el que reflectix de manera més que lúcida esta obra. I Una altra de les contradiccions que també reflectix Vuillard, és que tots s’havien plegat davant un autèntic  bluf, com ara el de l’eficàcia militar. Este era un dels mites propalats per la propaganda nazi, el d’una maquinària bèl·lica perfectament engreixada, perfecta. Quasi mou a la rissa l’estampa de la plebs que s’ha sumat al nazisme guanyador, passant hores i dies esperant, infructuosament, la parada militar i el líder nazi a Viena, però no poden aparèixer perquè l’exèrcit alemany invasor està, literalment, tirat en la carretera i incapaç d’avançar.

            D’ací que un dels mèrits de la novel·la siga el de fer-nos vore com esta instantània no està fixa, no correspon a un moment determinat de la Història, ja que el poder econòmic es plega a les formes polítiques i les parasita; perquè, al capdavall, els sistemes polítics passen, i les grans firmes perduren. I en el cas que hem vist, a més, guanyaren quantitats ingents de diners amb els nazis, mentre les potències democràtiques pensaven que plovia.

            Al capdavall, una gran novel·la L’ordre del dia de Vuillard que, a més, aborda molts altres aspectes dels ací ressenyats. No és per tant, una novel·la històrica, ni d’història, ni d’economia. És, senzillament, una gran novel·la que està disponible en la biblioteca del nostre institut.

Josep Martí i Ferrando

AUTOR: Éric Vuillard

TÍTOL: L’ordre del dia

PÀGINES: 144

ACONSELLAT PER A Batxillerat i cicles formatius i quart de l’ESO.