«Darrer diumenge d’octubre, el camí és ben sabut, eixiu a la carretera que cal aplegar-se al Puig». Això cantava Al Tall en els anys setanta per festejar el 9 d’octubre en plena Transició democràtica. No sé perquè evoque esta cançó. Possiblement perquè estem en el 23 d’abril i no és que no podem eixir a la carretera, és que tampoc podem creuar el carrer per anar-nos-en a la llibreria. No passejarem la vista pels lloms dels llibres, ni passarem els dits pels lloms dels llibres, tampoc no enraonarem amb el llibreter o els clients; xicotets plaers dels que ara no podem gaudir, però que queden pendents per quan estos temps passen.

Potser que el confinament porte per alguns temps de sobra. Si eixe és el cas, si el desfici augmenta, si ja les sèries de la televisió no són suficients, ni tampoc els jocs virtuals, potser la lectura d’un bon llibre siga el consol que calme la coentor de l’enclaustrament; no sé. Però si eixe és el cas, potser una proposta interessant per llegir siga Jugend ohne Gott  d’Ödön von Horváth. Jo vaig llegir la traducció castellana: Juventud sin Dios, però també hi ha Joventut sense Déu, en editorial Fonoll.

En qualsevol de les dos versions que triem ens trobarem en una de les ultimes obres d’este autor, escriptor en alemany d’origen hongarés que va morir de manera totalment anecdòtica el 1938. L’obra no és, com pot parèixer pel títol, un assaig sobre la descristianització de la joventut; almenys no directament. El llibre està concebut com una mena de diari d’un professor d’institut que viu tot sol l’experiència docent en les aules durant el III Reich. Amb les reflexions del professor davant la seua faena es desgranen els trets fonamentals de l’ensenyament nazi; ensenyament que impossibilita educar en els valors de l’humanisme i els principis morals més bàsics. És per això que, amb la lectura del llibre, s’encenen tots els llums d’alarma per avisar del procés de substitució dels valors  ètics d’una societat pels principis supremacistes i racials propis del sistema nacionalsocialista.

En la soledat de sa casa el professor analitza els deures dels alumnes i medita sobre la seua faena concreta en l’institut. Un alumne ha escrit que els negres són infrahumans i, en conseqüència, el docent l’avalua negativament. Ara bé, el pare de l’alumne és un nazi fanàtic, fa arribar la seua queixa i el director crida a capítol al professor i li recorda que els temps han canviat i ara la funció de l’escola és educar per a la guerra. Per eixe motiu els alumnes han d’assistir a un campament per a exercitar-se en les primeres nocions de la instrucció paramilitar. El professor també ha d’anar al campament com a representant de l’institut, però un assassinat complicarà encara més les coses i el narrador es veu immers en un procés d’esdeveniments totalment inesperats per ell, cosa que implica una trama que  s’assimila al gènere policíac i que dota d’un ritme àgil la lectura.

La importància de la novel·la radica en què, més enllà de la indubtable qualitat literària, a través dels ulls del professor, de les seues experiències, el lector es veu immers en l’Alemanya ofegant i ofegadora de l’imperi nazi. Una societat dominada per la por a la delació, per la por a la repressió; en definitiva, per la por en estat pur. Si al cap i a la fi haguérem de triar la característica última de les societats feixistes, seria eixa: la por. El pànic a ser delatat no era gratuït en aquells temps. Hi havia, d’entrada la repressió física i mental, però després, cas de ser culpable, hi havia conseqüències per la família. Era este el sistema que permetia el funcionament de les dictadures totalitàries, les d’aquells temps, i les d’ara, no ens enganyem.

Von Horváth pertanyia a una època cultural en què l’alemany era la llengua franca de l’Europa central. La impressionant importància cultural de Viena, primer i Berlín, sobretot després de la Gran Guerra, es va veure truncada per l’arribada del nazisme. L’exili d’Elias Canetti o de Stefan Zweig no són dos exemples citats ara per atzar d’entre una plèiade d’artistes de primera magnitud. Ödön von Horváth no va ser una excepció. Ell no era d’origen jueu però ja estava assenyalat pel règim; de fet esta novel·la va ser prohibida i tots els exemplars confiscats, així que  hagué de prendre el camí de l’exili. A París va firmar la cessió dels drets d’esta novel·la per a la versió cinematogràfica. Aquell dia feia mal oratge, hi havia tempesta. La dona del productor es va oferir a tornar-lo personalment. Ödön desconfiava dels vehicles automòbils, així que va decidir regressar a peu. Un raig caigué sobre un arbre en els Champs Elysées. La rama va caure i colpejà fatalment al novel·lista.

Horváth va deixar una impressionant obra teatral i unes novel·les magnífiques, tot i que va morir en l’esplendor dels trenta-set anys. Confesse que he tingut els meus dubtes per recomanar esta novel·la per estos temps que corren, però he pensat que precisament per això, precisament perquè és una obra que, al cap i a la fi tracta del control de l’Estat sobre els individus, de com va començar a gestar-se una societat dòcil amb el poder totalitari i, sobretot, per la seua esplèndida factura literària, crec que esta obra mereix llegir-se. I, per suposat, cal que figure en els prestatges de la llibreria del nostre centre, a més de pels indubtables mèrits intrínsecs de la novel·la, també pel seu valor simbòlic.

AUTOR: Ödön von Horváth

TÍTOL: Juventud sin Dios

EDITORIAL: Nordicalibros; Austral

ISBN: 978-84-17281-38-0 (Nordicalibros); 8423974928 (Austral)

AUTOR: Ödön von Horváth

TÍTOL: Joventut sense Déu

EDITORIAL: Fonoll

ISBN: 9788494736605

PÀGINES: 176

EXEMPLARS DISPONIBLES A LA BIBLIOTECA: Pròximament ACONSELLAT PER A: tota la comunitat educativa, singularment a partir de 4t de l’ESO inclós.